divendres, 11 de desembre del 2009

Atzar

Si existeix l’atzar on habita el que es complexe,

demà faré batre les ales a una papallona

per veure si es produeix el nostre retrobament

Finalment t'he vist

Finalment t'he vist.

Estaves entre els dubtes i les incerteses,

on els carrers fan estranyes corbes que tornen als mateixos llocs.

T'he vist entre aquells que perden el cap i els que el busquen.


Ens hem mirat molta estona acompanyats per un llençol molt blau,

mentre trobàvem el sentit de les nostres paraules.

He tancat els ulls i els he obert sota un sostre de pins molt alts.

Ocells inquiets donaven voltes per les branques més inquietes.


M'ha semblat sentir de lluny la fresa del mar

i un vent suau bufava a la meva orella.

T'he vist al meu costat, molt a prop,

i t’he imaginat en desitjos i somnis.


El carrer ens ha portat de nou a la plaça dels comiats

i m'ha semblat, per un moment, haver oblidat l'orientació.

T'he vist per darrer cop i la teva veu m'ha preguntat si estava perdut.

El meu cap, silent, li han contestat que si.

Encara no han inventat el gps dels sentiments.

dimecres, 9 de desembre del 2009

I va seguir somiant.

El caminant es va aturar a la cruïlla dels camins

que porten al no-res, o al cap-enlloc.

Va passar pel seu costat un tramvia,

i després un altre, i un altre.


Va deixar a l’esquena la seva illa

i girà vagament la cara cap a la dreta;

en el reflex blau del vidre d’aquell enorme edifici,

hi ha veure el subtil buit de la seva inexistència.


Va caminar una mica més i va pensar

que a voltes la felicitat devia ser

una estona passada en un lloc inconcret

amb algú que tampoc sabries definir...


Va mirar el terra i les seves passes eren

petjades sobre un quadre a l’oli

en una pared imaginària del Princesa Sofia,

prop de Gernika.


En el seu trànsit solitari es va creuar

amb un perfum intens d’Estée Lauder,

més enllà del paradís.

I es va despertar i va seguir somiant.

dijous, 3 de desembre del 2009

Stupid pink dreams (Estúpids somnis rosa)

Jo sóc com un pallasso, un pallasso en aquest estúpid circ de la vida.


Suposo que faig riure. Faig riure quan em veuen somiar. Riure quan em veuen perseguint els meus estúpids somnis rosa.


Però també tinc el meu petit cor i també me’n ric dels que fan l'estúpid perseguint els seus estúpids somnis rosa. Quan hi penso... Ens mofem els uns dels altres però en el fons tots som caçadors de somnis.


Ara ho recordo; quan era petit tenia un curiós caçapapallones... Em serviria ara?


Potser la clau és escollir darrera de quin somni volem anar.


Si hagués de posar-los noms, els anomenaria somnis plens i somnis buits. És clar. Ja ho sé. Quins són els plens i quins els buits. És fàcil. Són somnis plens aquells que, quan els aconsegueixes, t’omplen. I els buits... doncs al contrari. Que quan els aconsegueixes, et deixen buit. Buit del tot...


Però sabeu quins són els més perillosos? Doncs els somnis no-somnis. Suposo que també ho voleu saber, oi? D’acord. Doncs són aquells que mai s’acompleixen. Aleshores t’adones que has fet l’estúpid durant molt de temps, qui sap si tota la vida, perseguint un somni que mai es farà realitat.


Però jo tan sols sóc un pallasso que persegueix estúpids somnis rosa.