Igualada. La ciutat amb més possibilitats de...

De fet, d'on, és igual. Igualada és la ciutat amb més possibilitats i punt. D'un temps cap aquí he fet l'exercici de mirar-me la ciutat des d'un altre punt de vista. He fet varies vegades l'excursió a la muntanya del pi i he aprés a girar Igualada i veure, des d’allà a dalt, una nova ciutat que està tota per fer. I no ho dic en sentit figurat, sinó com una realitat.

M'explico.

De la Rambla i la Soledat en avall, hi ha una gran àrea que va des del pont gran de Montbui fins a la depuradora, que està tota per repensar, per reinventar. I aquest fet em sembla una gran notícia! De fet potser no és tan "notícia" ja que se n'està parlant molt darrerament, però jo voldria aportar-hi la meva visió. Cert es que la situació d'Igualada i la "conca" és una merda (perquè buscar eufemismes?) Cert. Que ens costarà, com moltes de les ciutats del món mundial sortir del forat i més en el nostre territori. Cert. Però aquí tenim una gran oportunitat: On als demès tenen ciutats ja resoltes, tancades, ciutats que són com són i on tan sols potser hi caben plans d'expansió i ciutats noves, aquí tenim un casc antic i una zona industrial que són autèntica mel. Carrers i fàbriques amb memòria. Amb colors de pells adobades. Amb cicatrius d'històries viscudes. Una ciutat autèntica. Una ciutat que ens espera perquè la recuperem. Perquè la fem reviure. Amb criteri. Amb nous conceptes que la facin possible. Pensant que hi podria cabre en aquells espais formidables. Imaginant possibilitats de regeneració empresarial. Sectors com la innovació, el disseny, les noves tecnologies, les tecnologies de la informacio, el món audiovisual... hi poden trobar els seu lloc. Sectors que ens aportin i generin talent. Que generin i aportin feina. Que generin i aportin llocs de treball. Sector que ens ajudin a pensar-nos i repensar-nos per esdevenir una ciutat amb un futur increïble que mai torni a fer un pas enrera.

Aquesta és la ciutat en la qual molts somiem i amb la que hi creiem. I pensem, que amb la força d'aquestes persones que ja l'estan empenyent, d'aquí a poc temps estarem orgullosos novament d'haver nascut i de viure aquí. Per a nosaltres mateixos i també pels nostres fills.

És la ciutat que podem fer entre tots. Si aquesta Igualada està també en la teva il.lusió i en les teves mans, endavant!

Igualada és la ciutat amb més possibilitats de...

Atzar

Si existeix l’atzar on habita el que es complexe,

demà faré batre les ales a una papallona

per veure si es produeix el nostre retrobament

Finalment t'he vist

Finalment t'he vist.

Estaves entre els dubtes i les incerteses,

on els carrers fan estranyes corbes que tornen als mateixos llocs.

T'he vist entre aquells que perden el cap i els que el busquen.

Ens hem mirat molta estona acompanyats per un llençol molt blau,

mentre trobàvem el sentit de les nostres paraules.

He tancat els ulls i els he obert sota un sostre de pins molt alts.

Ocells inquiets donaven voltes per les branques més inquietes.

M'ha semblat sentir de lluny la fresa del mar

i un vent suau bufava a la meva orella.

T'he vist al meu costat, molt a prop,

i t’he imaginat en desitjos i somnis.

El carrer ens ha portat de nou a la plaça dels comiats

i m'ha semblat, per un moment, haver oblidat l'orientació.

T'he vist per darrer cop i la teva veu m'ha preguntat si estava perdut.

El meu cap, silent, li han contestat que si.

Encara no han inventat el gps dels sentiments.

I va seguir somiant.

El caminant es va aturar a la cruïlla dels camins

que porten al no-res, o al cap-enlloc.

Va passar pel seu costat un tramvia,

i després un altre, i un altre.

Va deixar a l’esquena la seva illa

i girà vagament la cara cap a la dreta;

en el reflex blau del vidre d’aquell enorme edifici,

hi ha veure el subtil buit de la seva inexistència.

Va caminar una mica més i va pensar

que a voltes la felicitat devia ser

una estona passada en un lloc inconcret

amb algú que tampoc sabries definir...

Va mirar el terra i les seves passes eren

petjades sobre un quadre a l’oli

en una pared imaginària del Princesa Sofia,

prop de Gernika.

En el seu trànsit solitari es va creuar

amb un perfum intens d’Estée Lauder,

més enllà del paradís.

I es va despertar i va seguir somiant.

Stupid pink dreams (Estúpids somnis rosa)

Jo sóc com un pallasso, un pallasso en aquest estúpid circ de la vida.

Suposo que faig riure. Faig riure quan em veuen somiar. Riure quan em veuen perseguint els meus estúpids somnis rosa.

Però també tinc el meu petit cor i també me’n ric dels que fan l'estúpid perseguint els seus estúpids somnis rosa. Quan hi penso... Ens mofem els uns dels altres però en el fons tots som caçadors de somnis.

Ara ho recordo; quan era petit tenia un curiós caçapapallones... Em serviria ara?

Potser la clau és escollir darrera de quin somni volem anar.

Si hagués de posar-los noms, els anomenaria somnis plens i somnis buits. És clar. Ja ho sé. Quins són els plens i quins els buits. És fàcil. Són somnis plens aquells que, quan els aconsegueixes, t’omplen. I els buits... doncs al contrari. Que quan els aconsegueixes, et deixen buit. Buit del tot...

Però sabeu quins són els més perillosos? Doncs els somnis no-somnis. Suposo que també ho voleu saber, oi? D’acord. Doncs són aquells que mai s’acompleixen. Aleshores t’adones que has fet l’estúpid durant molt de temps, qui sap si tota la vida, perseguint un somni que mai es farà realitat.

Però jo tan sols sóc un pallasso que persegueix estúpids somnis rosa.

Fem-ho?

Eren dos quarts de deu del vespre quan tancàvem els llums de la sala de dalt del Museu Comarcal. És una sala preciosa, per cert; massa desaprofitada, per cert. Mentre el Xavi parlava pel mòbil (vint minuts, el molt cabró) jo estava amb el Jordi del Museu que m’explicava algunes idees que ell havia anat tenint, al llarg dels anys, al voltant de la innovació. No podia, però, deixar de mirar a contrallum com la pols que haviem deixat al recollir les cadires s’anava posant poc a poc sobre el terra. Era una imatge molt gràfica del final d’alguna cosa, però alhora molt evocadora, a la que hi mancava una mica de silenci...

Però qui fa callar al Xavi quan parla/crida pel mòbil? Qui li fa fer silenci al Jordi sentint com m’explicava les seves anècdotes amb aquella passió?

Avui tinc el silenci i encara guardo a la memòria aquella imatge i la recupero. Què em diu? Que era el punt i final de la segona setmana de la innovació. Punt i final? No, Pep, penso per a mi. M’agrada més imaginar un punt i seguit. La imatge em segueix ajudant a reflexionar. Haurà servit per a alguna cosa tot plegat?

Aquests dies m’han fet aquesta altra pregunta: com ha anat la setmana? La meva resposta no pot ser una altra. No facis aquesta pregunta al coordinador d’un event! A vegades penso que segons les valoracions posteriors de qui organitza un acte, aquest no caldria que s’hagués fet ja que, a voltes, costa que la realitat coincideixi amb la ficció imaginada. Una resposta que m’agrada més relacionada amb la setmana de la innovació seria: el temps ho dirà (punt i seguit).

A tomb de preguntes i respostes, ahir el Xavi ens recordava un plantejament que ens hauria d’ajudar a reflexionar. Bé, en va proposar molts, però em quedo amb aquest: No podem aportar respostes sinó fem correctament les preguntes! (Michel Butor). Jo crec que aquest és l’exercici, fer-nos bones preguntes. Jo no el vull fer ara, aquí; ja el faré. Però també et proposo, fes-lo tu; fem-lo nosaltres; fem-lo com a societat; fem-lo com a ciutat; fem-lo com a comarca; fem-lo com a país; fem-lo com a món.

I jo hi afegeixo (la primera toca): fem-ho innovadorament. Però també: fem-ho intel·ligentment; fem-ho agosaradament; fem-ho equivocadament; fem-ho provocativament; fem-ho inútilment; fem-ho transgressorament; fem-ho honradament; fem-ho -com també va dir el Xavi- desacomplexadament.

Perfecta la paraula (o de puta mare!): desacomplexadament.

Fem-ho!

(Gràcies nen!)

pd. Recomano dos llibres: "Si la natura és la resposta, quina era la pregunta?" de Jorge Wagensberg i "Preguntas" d'Eduardo Chillida (a la propera buscaré una llibreria de sponsor, hehe)"